Quan ens varem conèixer érem dos troncs pansits,
gairebé morts a cops de la destral de les penes.
El vent va bufar i la calor de l’estiu va calar foc dins nostre.
Ens varem encendre, feliços, sense voler evitar-ho,
i les flames saltaven i reien, passant de l’un a l’altre.
Les espurnes esquitxaven el voltant, tot era llum, escalfor,
tot eren cruixits de nosaltres mateixos desfent-nos plegats.
Hi havia estones en que el nostre incendi era tan intens
que no podíem saber on acabava jo i començaves tu,
i on era que tu deixaves de ser tu per esdevenir jo.
Un dia, sense cap avís, va caure una forta tempesta.
Vaig tancar els ulls un instant, de tanta por com tenia
i, en obrir-los, l’aigua freda ja t’havia arrossegat.
Cap a una altra vida, no sé on, però lluny de mi.
Encara no sé, no entenc, per què et vas deixar endur.
Només sé que també vaig morir arran d’aquella tarda,
Va quedar tan seca la meva ànima, tan marcida,
que desprès de tu, jo no vaig poder lluitar més.
Ara sóc només una pila de cendra grisosa.
Bufa una mica, veuràs: hauré deixat d’existir.
